Conservatori Profesional Mestre Vert,
Carcaixent, Valencia
Tenen una personalitat devastadora i, destaquen pel seu estil, aplom tècnic i sofisticació, encara que no fa falta conèixer-los molt per intuir la seva màgia, ja que, salta a la vista. Han participat en nombrosos festivals de música de camera: Festival d'Aix-en-Provence a França, Festival d'Eem & Veem a Gröningen, Holanda; Festival Internacional de guitarra a Frechen, Alemanya i joves Músics de "De Dolen" a Rotterdam, Holanda. Aquests dies d'abril, el conservatori Mestre Vert de Carcaixent ha tingut la gran sort de poder acollir-los, perquè puguin explicar-nos als alumnes com podem fer perquè la nostra música sigui tan seductora com la seva. Estem parlant de Cavatina dúo, un grup integrat per Eugenia Moliner com a flauta i Denis Azabagic com guitarra, als quals m'agradaria agrair-los haver-me permès el privilegi de concedir-me aquesta entrevista. Començarem.
Com vos coneguéreu, i, com foren els vostres començaments com a dúo?
D:A Holanda, en el 91, per aquell temps va començar la guerra a l'antiga Iugoslàvia i els meus pares em van aconsellar que me n’anés amb ma tia a Holanda per que no m'agafés el servei militar, i, quan vaig anar al conservatori a estudiar vaig conèixer a Eugenia, que estava allí estudiant perquè l’havien aconsellat.
E: Primer ens vam enamorar i després va anar aplegant lo demés, perquè, quan el vaig conèixer ell tocava des molt menut i, moltes hores al dia, havia guanyat un fum de concursos i, jo no tenia ni idea ni de què estudiar, vaig aplegar a Holanda i ell va ser... tot. Ell em preguntava quan de temps havia estudiat, li responia: 4 hores, i ell em contestava: doncs estudia 4 més i després parlem, per ell toque com toque avui. En realitat, lo del dúo no va ser una cosa planejada, va ser casi sense pensar, un dia les coses venen, comences a preparar-ho tot, tens un repertori i... mai m’haguera imaginat duent la vida que duc.
Per què escollireu residir en EEUU i, en particular, en Chicago?
E: Tot començà quan, al 94 convidaren a Denis a tocar en una universitat d’EEUU i, quan 3 anys més tard acabarem la carrera, ell em digué: “i per què no provem? Que no ens ho tinguen que contar, no?” i, bé, als dos ens agrada molt viatjar, l’aventura, però, no coneixíem a ningú als EEUU. Per una altra part, Holanda ens pareixia un lloc molt bonic, molt xulo, però, no ens agradava gens el clima, era molt trist.
Escollirem Chicago perquè es una ciutat molt rica culturalment, no hi havia un nucli de guitarres (encara que flautes un fum) no es tan estressant com Nova York ni està tan lluny com San Francisco o Los Ángeles... Les coses anaren bé, i Denis va guanyar un concurs, a l’any començarem com a dúo, ara, gravem per a una casa discogràfica molt bona, donem clase a la mateixa universirtat (Roosevelt University) i, estem molt a gust.
Què cregueu que és important saber sobre les diferències entre tocar com a solista o en grup?
D: Algunes coses són diferents però moltes són les mateixes. Es cal saber-se la partitura, tindre en compte el ritme, i, tal vegada, quan toques en grup tens que estar més preparat avanç de començar a assajar amb l’altra persona.
En quant a sonoritat, hi ha vegades que toquem en llocs en els que l’acústica no es molt bona, i et tens que acoplar. No es bo preocupar-se i cansar-se físicament treballant massa, sinó, tocar d’una forma relaxada. Altra cosa es que, quan toques amb una altra persona també t’enriqueixes, jo he hagut de traure més sonoritat, sonoritat que ara també tinc quan toque sol.
Ens podríeu donar algun consell per a l’equilibri als grups de cambra? I per al nerviosisme o la vergonya?
E: No es el mateix com Denis t’ha dit quan ell ix sol, està molt més esposat i l’afinació importa però no se nota tant com quan toques amb un altre instrument, que es nota molt més. Quan toques amb un dúo com nosaltres toquem és extremadament exposat també perquè som ell i jo no hi ha res mes. Nosaltres intentem equilibrar dinàmicament, a més, tinc molta sort de tocar amb Denis perquè te un só molt gran. També depèn de la acústica de la sala... En quant als nervis, tothom fa errades, si vols perfecció, agafa un CD.
D: Això es cosa de molts anys, de dominar l’instrument, d’estudiar, tindre una base per a no tindre que pensar en nervis i coses així. El que també crec que ajuda molt es pensar en la música, què una obra es per a tu i en quins llocs et situa, però, també hi ha que saber que posar-se nerviós és normal, i, quan ho facis, tens que pensar en les coses positives (a la meua mestra li ha agradat, la he tocat varies vegades i m’ha eixit bé...)
Eugenia, per què has escollit tocar amb una flauta d’or i no amb una de fusta?
E: Perquè, fa uns anys vaig estar provant-les i no en vaig trobar ninguna amb la flexibilitat que té la meua, en la meua puc fer coses sense pensar que en les de fusta no podia, però, qui sap? Tal vegada trobe alguna que m’agrade i em canvie.
Si tinguéreu que començar la vostra carrera, quines coses canviaríeu i quines deixaríeu igual?
D: Mai pense en això, el que està fet està fet, no hi ha dos possibilitats per a la vida. Prefereixo centrar-me al present, perquè, cada volta et fas més major i tens més distraccions, més obligacions i, menys temps. Tal vegada, si haguera tingut que tocar un altre instrument hauria sigut el violí, m’agrada molt.
E: Començar una miqueta avanç, ja que ho vaig fer als 14 anys, quasi 15. Apart d’això, res. Es dur començar amb eixa edat perquè es nota prou la diferència d’edat, però, mes tard ja no ho notes.
Què opineu sobre la AFE?
E: L’Associació de Flautistes Espanyols? Em sembla fenomenal, a Espanya i, en particular als flautistes els feia molta falta. Es bo saber què es toca, qui toca què, poder sentir alguns flautistes importants, que et puguin sentir... A més, coneguem a Manuel Guerrero i, ens sembla un treball molt positiu per a tots.
Quin consell ens donaríeu als estudiants de flauta espanyols?
D: Estudia, estudia, estudia, estudia, estudia, em, estudia. Treballa dur, aprèn-te el que tinguis que saber i donaràs bons resultats. El 90% es estudiar-s’ho i saber-s’ho, després, l’altre 10% ja es de nervis i demés. Tens que estudiar amb paciència, disfrute i ganes.
E: Fes-li cas als mestres, però treballa i, sacrifica. No hi ha cap flautista que estigui tocant i li vagi bé que no mai s’hagi sacrificat, cap. A més, els mestres poden guiar-te, res més. Tens que saber el que vols i enfocarte.
Carcaixent, Valencia
Tenen una personalitat devastadora i, destaquen pel seu estil, aplom tècnic i sofisticació, encara que no fa falta conèixer-los molt per intuir la seva màgia, ja que, salta a la vista. Han participat en nombrosos festivals de música de camera: Festival d'Aix-en-Provence a França, Festival d'Eem & Veem a Gröningen, Holanda; Festival Internacional de guitarra a Frechen, Alemanya i joves Músics de "De Dolen" a Rotterdam, Holanda. Aquests dies d'abril, el conservatori Mestre Vert de Carcaixent ha tingut la gran sort de poder acollir-los, perquè puguin explicar-nos als alumnes com podem fer perquè la nostra música sigui tan seductora com la seva. Estem parlant de Cavatina dúo, un grup integrat per Eugenia Moliner com a flauta i Denis Azabagic com guitarra, als quals m'agradaria agrair-los haver-me permès el privilegi de concedir-me aquesta entrevista. Començarem.
Com vos coneguéreu, i, com foren els vostres començaments com a dúo?
D:A Holanda, en el 91, per aquell temps va començar la guerra a l'antiga Iugoslàvia i els meus pares em van aconsellar que me n’anés amb ma tia a Holanda per que no m'agafés el servei militar, i, quan vaig anar al conservatori a estudiar vaig conèixer a Eugenia, que estava allí estudiant perquè l’havien aconsellat.
E: Primer ens vam enamorar i després va anar aplegant lo demés, perquè, quan el vaig conèixer ell tocava des molt menut i, moltes hores al dia, havia guanyat un fum de concursos i, jo no tenia ni idea ni de què estudiar, vaig aplegar a Holanda i ell va ser... tot. Ell em preguntava quan de temps havia estudiat, li responia: 4 hores, i ell em contestava: doncs estudia 4 més i després parlem, per ell toque com toque avui. En realitat, lo del dúo no va ser una cosa planejada, va ser casi sense pensar, un dia les coses venen, comences a preparar-ho tot, tens un repertori i... mai m’haguera imaginat duent la vida que duc.
Per què escollireu residir en EEUU i, en particular, en Chicago?
E: Tot començà quan, al 94 convidaren a Denis a tocar en una universitat d’EEUU i, quan 3 anys més tard acabarem la carrera, ell em digué: “i per què no provem? Que no ens ho tinguen que contar, no?” i, bé, als dos ens agrada molt viatjar, l’aventura, però, no coneixíem a ningú als EEUU. Per una altra part, Holanda ens pareixia un lloc molt bonic, molt xulo, però, no ens agradava gens el clima, era molt trist.
Escollirem Chicago perquè es una ciutat molt rica culturalment, no hi havia un nucli de guitarres (encara que flautes un fum) no es tan estressant com Nova York ni està tan lluny com San Francisco o Los Ángeles... Les coses anaren bé, i Denis va guanyar un concurs, a l’any començarem com a dúo, ara, gravem per a una casa discogràfica molt bona, donem clase a la mateixa universirtat (Roosevelt University) i, estem molt a gust.
Què cregueu que és important saber sobre les diferències entre tocar com a solista o en grup?
D: Algunes coses són diferents però moltes són les mateixes. Es cal saber-se la partitura, tindre en compte el ritme, i, tal vegada, quan toques en grup tens que estar més preparat avanç de començar a assajar amb l’altra persona.
En quant a sonoritat, hi ha vegades que toquem en llocs en els que l’acústica no es molt bona, i et tens que acoplar. No es bo preocupar-se i cansar-se físicament treballant massa, sinó, tocar d’una forma relaxada. Altra cosa es que, quan toques amb una altra persona també t’enriqueixes, jo he hagut de traure més sonoritat, sonoritat que ara també tinc quan toque sol.
Ens podríeu donar algun consell per a l’equilibri als grups de cambra? I per al nerviosisme o la vergonya?
E: No es el mateix com Denis t’ha dit quan ell ix sol, està molt més esposat i l’afinació importa però no se nota tant com quan toques amb un altre instrument, que es nota molt més. Quan toques amb un dúo com nosaltres toquem és extremadament exposat també perquè som ell i jo no hi ha res mes. Nosaltres intentem equilibrar dinàmicament, a més, tinc molta sort de tocar amb Denis perquè te un só molt gran. També depèn de la acústica de la sala... En quant als nervis, tothom fa errades, si vols perfecció, agafa un CD.
D: Això es cosa de molts anys, de dominar l’instrument, d’estudiar, tindre una base per a no tindre que pensar en nervis i coses així. El que també crec que ajuda molt es pensar en la música, què una obra es per a tu i en quins llocs et situa, però, també hi ha que saber que posar-se nerviós és normal, i, quan ho facis, tens que pensar en les coses positives (a la meua mestra li ha agradat, la he tocat varies vegades i m’ha eixit bé...)
Eugenia, per què has escollit tocar amb una flauta d’or i no amb una de fusta?
E: Perquè, fa uns anys vaig estar provant-les i no en vaig trobar ninguna amb la flexibilitat que té la meua, en la meua puc fer coses sense pensar que en les de fusta no podia, però, qui sap? Tal vegada trobe alguna que m’agrade i em canvie.
Si tinguéreu que començar la vostra carrera, quines coses canviaríeu i quines deixaríeu igual?
D: Mai pense en això, el que està fet està fet, no hi ha dos possibilitats per a la vida. Prefereixo centrar-me al present, perquè, cada volta et fas més major i tens més distraccions, més obligacions i, menys temps. Tal vegada, si haguera tingut que tocar un altre instrument hauria sigut el violí, m’agrada molt.
E: Començar una miqueta avanç, ja que ho vaig fer als 14 anys, quasi 15. Apart d’això, res. Es dur començar amb eixa edat perquè es nota prou la diferència d’edat, però, mes tard ja no ho notes.
Què opineu sobre la AFE?
E: L’Associació de Flautistes Espanyols? Em sembla fenomenal, a Espanya i, en particular als flautistes els feia molta falta. Es bo saber què es toca, qui toca què, poder sentir alguns flautistes importants, que et puguin sentir... A més, coneguem a Manuel Guerrero i, ens sembla un treball molt positiu per a tots.
Quin consell ens donaríeu als estudiants de flauta espanyols?
D: Estudia, estudia, estudia, estudia, estudia, em, estudia. Treballa dur, aprèn-te el que tinguis que saber i donaràs bons resultats. El 90% es estudiar-s’ho i saber-s’ho, després, l’altre 10% ja es de nervis i demés. Tens que estudiar amb paciència, disfrute i ganes.
E: Fes-li cas als mestres, però treballa i, sacrifica. No hi ha cap flautista que estigui tocant i li vagi bé que no mai s’hagi sacrificat, cap. A més, els mestres poden guiar-te, res més. Tens que saber el que vols i enfocarte.